Com volguen dir, eh?

El Papa ha demanat perdó pels abusos a menors de l'Església. I com és natural, els mitjans se'n fan ressò. Público ho fa així:


Com volguen dir, eh? (que diríem a classe). Potser es passar-se posar aquesta foto on es deixen entreveure algunes coses per les quals no poden aportar proves... Realment cal? Jo crec que no.

Quan el mal ve d'Almansa...

Seguim el recorregut pels mitjans públics autonòmics. Canal 9. Fa unes setmanes es feia públic que conèixer el valencià ja no serà un requisit obligatori per als periodistes que pretenguin treballar als mitjans públics valencians. En Rubén ja en va parlar en el seu moment.

Diumenge el diari Levante-EMV comparava els ajuts que van rebre al 2009 els mitjans públics autonòmics pel foment de la llengua pròpia. I la Generalitat valenciana està a la cua amb una aportació de 120.000 euros. 58 vegades menys que els 7 milions d’euros que va aportar la Generalitat de Catalunya; 47 vegades menys que els 5.725.000 euros del govern del País Basc; 30 vegades menys que els 3 milions i mig que va aportar la Xunta de Galicia; i fins i tot, tres vegades menys dels 450.000 euros que va aportar el govern d’Astúries per fomentar la seva llengua, que a diferència del valencià, no és oficial.

Ambdues mesures van en una mateixa direcció, cap a un mateix objectiu. No tinc adjectius per qualificar l’actuació del govern valencià. Condemnar la llengua pròpia a la marginalitat als mitjans de comunicació dista del paper que aquests haurien de complir. Tres decades després de la mort del dictador, el valencià segueix –sense estar prohibit– apartat de la vida pública.

Definitivament, els actuals gestors de RTVV han fet enyorar Lerma. Que ja és dir.

Ball de Bot

Molts cops un es pregunta quina és la funció social que compleixen programes com Operación Triunfo o Mira Quien Baila. Costaria de trobar. Després un es pregunta si els programes citats, ara a les privades però nascuts a TVE, han de ser finançats amb els nostres impostos. La resposta és no, naturalment.

Ara que TVE s’ha desempallegat de tots aquests shows, la lacra es manté en alguns canals públics autonòmics. IB3, el canal públic de les Illes, presumia ser el següent en estrenar una espècie de Fama o quelcom semblant. Els concursants van arribar a la primera gala del programa sense saber encara de quina modalitat del ball es tractava, alguns creien que Tango, d’altres Hip Hop; val la pena veure la cara de tots ells quan el presentador va anunciar del que es tractava en realitat: Ball de Bot.

Aquest cop, la televisió pública posa l’espectacle, al servei de la funció social que li correspon, donant a conèixer i promovent els balls tradicionals locals. Ben fet!

Per cert, avui Flaix FM feia 18 anys. Les meves felicitacions a la millor ràdio dance dels Països Catalans per la seva majoria d’edat!

Però, què feu?

Desconec quin al•licient els va moure a anar-hi. Si va ser un esmorzar, un vermut o la manca de motivació per la seva professió. Només sé que 14 mesos després de la manifestació d’estudiants on desenes de periodistes -i estudiants- van ser agredits, un nodrit nombre va acceptar la invitació dels Mossos d’Esquadra per prestar-se a una pantomima vergonyosa i fer el ridícul i el pallasso (sense voler faltar al respecte als professionals del riure, possiblement més dignes que els periodistes que es van enfundar l’armilla) davant del gremi i els seus companys agredits.

Com deia, els periodistes, en un experiment sociològic de dubtós bon gust, es van enfundar les armilles i els cascs dels antiavalots. A l’altra banda, els antiavalots de debò, que sense els seus uniformes no podien dissimular la seva vocació natural d’orangutans. Si no fos per l’aclariment previ, l’espectador els hagués pogut confondre amb els candidats perfectes a quinquis que freqüenten la Zona Hermètica de Sabadell, les discoteques Malalts de Festa o Bora Bora de Cornellà o qualsevol aparcament poligonero de la Ruta del Bacalao. Dignes de qualsevol reportatge de Callejeros.

Els Mossos, en un estat d’exaltació digne d’estudi (d'aquells estudis que es fan amb una mostra de saliva...) i tractant d’emular els càntics i crits dels estudiants; es van dedicar a tirar ous, pintura i agredir amb pals als periodistes. Increïblement, els periodistes els hi van riure totes les gràcies. Només cal veure les cròniques de BTV o Antena 3. De ben segur que en Paco Niebla, cap de comunicació del Departament d’Interior, ha quedat ben satisfet d’aquestes cròniques. Les podria haver signat ell mateix.

Sense que serveixi de precedent, aquest cop la visió crítica ve de la mà de l’ABC, amb un article titulat “Periodistas o primos?”. El subscric en la seva totalitat. També cal destacar el comunicat del Grup de Periodistes Ramón Barnils o l’anàlisi de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Afortunadament, aquests ja no sorprenen.

Als periodistes que es van prestar al circ, espero que el proper cop que la BRIMO els casqui en una manifestació no tinguin la poca vergonya de queixar-se. A la vida un ha de ser coherent i conseqüent. I com a periodista, sobretot, crític.

Las Damas de Blanco

Com diria aquell entrenador alemany: "no hase falta desir nada más".

Preparant la secessió

Dijous observava atònit com La Vanguardia publicava un editorial titulat "Separadores y separatistas" en el que plantejava obertament la possibilitat de que Catalunya esdevingui sobirana. Això passava un dia després que aquest diari publiqués una enquesta en la que situaven partidaris (37%) i detractors (41%) de la independència en pràcticament, un empat tècnic.

Divendres, nou diaris catalans (L'Avui, El Punt, La Mañana, El Segre, El Periódico de Catalunya, El 9 Nou, El Diari de Tarragona, El Diari de Sabadell i El Diari de Terrassa) publicaven l'article "El dilema espanyol" sotasignat per 62 articulistes de diaris catalans (també de La Vanguardia, malgrat no publicar l'article). Plantegen que després de la presumible retallada de l'Estatut el poble català es veurà abocat a escollir entre la involució o la secessió, entre renunciar a les seves aspiracions nacionals o renunciar a la Constitució.

Sorprèn com a mínim, que alguns d'aquests diaris, tant poc proclius a embarcar-se en aquest tipus d'aventures comencin a parlar obertament de la possibilitat de ruptura. En un moment on els poders econòmics, polítics i socials d'aquest país estan prenent posicions, els mitjans no es poden quedar enrere. Bel·ligerància i escepticisme a banda, alguns d'ells ja estan preparant -amb certa vacil·lació- el terreny per la secessió.

Jo ja ho vaig dir (modèstia a part)

El primer que vaig fer ahir quan em vaig llevar, va ser anar a mirar les portades del dia als diaris. Tenia curiositat per veure com la premsa catalana tractava la crisis institucional a l’Ajuntament de Barcelona i com la premsa esportiva (sobretot la de Madrid), tractava el final de Lliga.

Bastant gratificant va ser veure la portada del Marca. "Estás despedido Manolo". Déu n’hi do.
Ja en vaig parlar fa unes setmanes d’aquest diari.

El que realment m’interessava però, era veure El Periódico de Catalunya. En una entrada anterior en aquest bloc li vaig fer un petit desafiament al diari del Grupo Z tot pronosticant una possible “punxada” -que en diuen ells-, de la consulta de la Diagonal. Jo pensava que no s’atrevirien a titular “Punxada d’Hereu” com van fer amb les consultes sobiranistes. Però per bocamoll em vaig equivocar. Havien titulat “Hereu deixa anar llast al fracassar a la Diagonal”. Tot i que en aquell moment no me’n vaig adonar, en portada no deia res de la Lliga del Barça.



Una mica més tard vaig anar a la cuina per esmorzar. A sobre la taula, entre el suc de taronja i uns donuts de sucre hi havia, precisament, El Periódico. Cada matí ens arriba a casa gentilesa de la Generalitat, per la majoria d’edat de la meva germana. Amb els ulls encara enlleganyats vaig notar alguna cosa estranya. I és que la portada era diferent a la que havia vist feia uns minuts, però també hi posava "dilluns 17". Una foto del Barça campió ocupava, en una pràctica ja habitual, portada i contraportada del diari. I de la Diagonal i l’Hereu ni rastre. Suposo que en el fons, no tenien gaires ganes de parlar-ne.