divendres, 11 de juny del 2010

Com volguen dir, eh?

El Papa ha demanat perdó pels abusos a menors de l'Església. I com és natural, els mitjans se'n fan ressò. Público ho fa així:


Com volguen dir, eh? (que diríem a classe). Potser es passar-se posar aquesta foto on es deixen entreveure algunes coses per les quals no poden aportar proves... Realment cal? Jo crec que no.

divendres, 4 de juny del 2010

Quan el mal ve d'Almansa...

Seguim el recorregut pels mitjans públics autonòmics. Canal 9. Fa unes setmanes es feia públic que conèixer el valencià ja no serà un requisit obligatori per als periodistes que pretenguin treballar als mitjans públics valencians. En Rubén ja en va parlar en el seu moment.

Diumenge el diari Levante-EMV comparava els ajuts que van rebre al 2009 els mitjans públics autonòmics pel foment de la llengua pròpia. I la Generalitat valenciana està a la cua amb una aportació de 120.000 euros. 58 vegades menys que els 7 milions d’euros que va aportar la Generalitat de Catalunya; 47 vegades menys que els 5.725.000 euros del govern del País Basc; 30 vegades menys que els 3 milions i mig que va aportar la Xunta de Galicia; i fins i tot, tres vegades menys dels 450.000 euros que va aportar el govern d’Astúries per fomentar la seva llengua, que a diferència del valencià, no és oficial.

Ambdues mesures van en una mateixa direcció, cap a un mateix objectiu. No tinc adjectius per qualificar l’actuació del govern valencià. Condemnar la llengua pròpia a la marginalitat als mitjans de comunicació dista del paper que aquests haurien de complir. Tres decades després de la mort del dictador, el valencià segueix –sense estar prohibit– apartat de la vida pública.

Definitivament, els actuals gestors de RTVV han fet enyorar Lerma. Que ja és dir.

dimarts, 1 de juny del 2010

Ball de Bot

Molts cops un es pregunta quina és la funció social que compleixen programes com Operación Triunfo o Mira Quien Baila. Costaria de trobar. Després un es pregunta si els programes citats, ara a les privades però nascuts a TVE, han de ser finançats amb els nostres impostos. La resposta és no, naturalment.

Ara que TVE s’ha desempallegat de tots aquests shows, la lacra es manté en alguns canals públics autonòmics. IB3, el canal públic de les Illes, presumia ser el següent en estrenar una espècie de Fama o quelcom semblant. Els concursants van arribar a la primera gala del programa sense saber encara de quina modalitat del ball es tractava, alguns creien que Tango, d’altres Hip Hop; val la pena veure la cara de tots ells quan el presentador va anunciar del que es tractava en realitat: Ball de Bot.

Aquest cop, la televisió pública posa l’espectacle, al servei de la funció social que li correspon, donant a conèixer i promovent els balls tradicionals locals. Ben fet!



Per cert, avui Flaix FM feia 18 anys. Les meves felicitacions a la millor ràdio dance dels Països Catalans per la seva majoria d’edat!

dissabte, 29 de maig del 2010

Però, què feu?

Desconec quin al•licient els va moure a anar-hi. Si va ser un esmorzar, un vermut o la manca de motivació per la seva professió. Només sé que 14 mesos després de la manifestació d’estudiants on desenes de periodistes -i estudiants- van ser agredits, un nodrit nombre va acceptar la invitació dels Mossos d’Esquadra per prestar-se a una pantomima vergonyosa i fer el ridícul i el pallasso (sense voler faltar al respecte als professionals del riure, possiblement més dignes que els periodistes que es van enfundar l’armilla) davant del gremi i els seus companys agredits.

Com deia, els periodistes, en un experiment sociològic de dubtós bon gust, es van enfundar les armilles i els cascs dels antiavalots. A l’altra banda, els antiavalots de debò, que sense els seus uniformes no podien dissimular la seva vocació natural d’orangutans. Si no fos per l’aclariment previ, l’espectador els hagués pogut confondre amb els candidats perfectes a quinquis que freqüenten la Zona Hermètica de Sabadell, les discoteques Malalts de Festa o Bora Bora de Cornellà o qualsevol aparcament poligonero de la Ruta del Bacalao. Dignes de qualsevol reportatge de Callejeros.

Els Mossos, en un estat d’exaltació digne d’estudi (d'aquells estudis que es fan amb una mostra de saliva...) i tractant d’emular els càntics i crits dels estudiants; es van dedicar a tirar ous, pintura i agredir amb pals als periodistes. Increïblement, els periodistes els hi van riure totes les gràcies. Només cal veure les cròniques de BTV o Antena 3. De ben segur que en Paco Niebla, cap de comunicació del Departament d’Interior, ha quedat ben satisfet d’aquestes cròniques. Les podria haver signat ell mateix.

Sense que serveixi de precedent, aquest cop la visió crítica ve de la mà de l’ABC, amb un article titulat “Periodistas o primos?”. El subscric en la seva totalitat. També cal destacar el comunicat del Grup de Periodistes Ramón Barnils o l’anàlisi de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Afortunadament, aquests ja no sorprenen.

Als periodistes que es van prestar al circ, espero que el proper cop que la BRIMO els casqui en una manifestació no tinguin la poca vergonya de queixar-se. A la vida un ha de ser coherent i conseqüent. I com a periodista, sobretot, crític.

diumenge, 23 de maig del 2010

Las Damas de Blanco



Com diria aquell entrenador alemany: "no hase falta desir nada más".

dissabte, 22 de maig del 2010

Preparant la secessió

Dijous observava atònit com La Vanguardia publicava un editorial titulat "Separadores y separatistas" en el que plantejava obertament la possibilitat de que Catalunya esdevingui sobirana. Això passava un dia després que aquest diari publiqués una enquesta en la que situaven partidaris (37%) i detractors (41%) de la independència en pràcticament, un empat tècnic.

Divendres, nou diaris catalans (L'Avui, El Punt, La Mañana, El Segre, El Periódico de Catalunya, El 9 Nou, El Diari de Tarragona, El Diari de Sabadell i El Diari de Terrassa) publicaven l'article "El dilema espanyol" sotasignat per 62 articulistes de diaris catalans (també de La Vanguardia, malgrat no publicar l'article). Plantegen que després de la presumible retallada de l'Estatut el poble català es veurà abocat a escollir entre la involució o la secessió, entre renunciar a les seves aspiracions nacionals o renunciar a la Constitució.

Sorprèn com a mínim, que alguns d'aquests diaris, tant poc proclius a embarcar-se en aquest tipus d'aventures comencin a parlar obertament de la possibilitat de ruptura. En un moment on els poders econòmics, polítics i socials d'aquest país estan prenent posicions, els mitjans no es poden quedar enrere. Bel·ligerància i escepticisme a banda, alguns d'ells ja estan preparant -amb certa vacil·lació- el terreny per la secessió.

dimarts, 18 de maig del 2010

Jo ja ho vaig dir (modèstia a part)

El primer que vaig fer ahir quan em vaig llevar, va ser anar a mirar les portades del dia als diaris. Tenia curiositat per veure com la premsa catalana tractava la crisis institucional a l’Ajuntament de Barcelona i com la premsa esportiva (sobretot la de Madrid), tractava el final de Lliga.

Bastant gratificant va ser veure la portada del Marca. "Estás despedido Manolo". Déu n’hi do.
Ja en vaig parlar fa unes setmanes d’aquest diari.

El que realment m’interessava però, era veure El Periódico de Catalunya. En una entrada anterior en aquest bloc li vaig fer un petit desafiament al diari del Grupo Z tot pronosticant una possible “punxada” -que en diuen ells-, de la consulta de la Diagonal. Jo pensava que no s’atrevirien a titular “Punxada d’Hereu” com van fer amb les consultes sobiranistes. Però per bocamoll em vaig equivocar. Havien titulat “Hereu deixa anar llast al fracassar a la Diagonal”. Tot i que en aquell moment no me’n vaig adonar, en portada no deia res de la Lliga del Barça.



Una mica més tard vaig anar a la cuina per esmorzar. A sobre la taula, entre el suc de taronja i uns donuts de sucre hi havia, precisament, El Periódico. Cada matí ens arriba a casa gentilesa de la Generalitat, per la majoria d’edat de la meva germana. Amb els ulls encara enlleganyats vaig notar alguna cosa estranya. I és que la portada era diferent a la que havia vist feia uns minuts, però també hi posava "dilluns 17". Una foto del Barça campió ocupava, en una pràctica ja habitual, portada i contraportada del diari. I de la Diagonal i l’Hereu ni rastre. Suposo que en el fons, no tenien gaires ganes de parlar-ne.

dijous, 6 de maig del 2010

Cuba està de moda

Em dóna la sensació que entre els mitjans catalans i espanyols està de moda informar de manifestacions a Cuba. No ho acabo d'entendre la veritat, ja que les manifestacions de les quals s’informa, no solen reunir més d’un grapat de senyores que s’ajunten els diumenges a la sortida de missa i es fan dir “Las Damas de Blanco”.

Aquest cap de setmana, vaig veure a través de la xarxa una multitudinària manifestació a La Havana en motiu del dia del treballador. I com que em pensava que les manifestacions a Cuba estaven de moda, gairebé em torno ximple remenant pels nostres mitjans tot buscant-ne una mica d’informació. Però ningú en va dir ni piu. "S’haurà passat de moda", vaig pensar. Però ingenu de mi, el dilluns tornaven a aparèixer notícies sobre les senyores aquestes que van vestides de blanc.

Total, ara estic fet un embolic perquè no entenc el criteri que segueixen els nostres mitjans quan informen sobre unes manifestacions que agrupen unes desenes de senyores i no sobre una manifestació que convoca milers i milers de cubans... Deu ser que la moda no va per on jo em pensava...

Bé, ja que no ho fan ells, us deixo unes fotos de l’1 de maig a La Havana:




dilluns, 3 de maig del 2010

Doble moral

Iñaki de Juana Chaos s’ha fugat. O això sembla. De Juana estava vivint i treballant a Belfast, la capital d’Irlanda del Nord des de l’estiu del 2008, quan va ser posat en llibertat després de complir la seves condemnes: la primera pels assassinats comesos a ETA i la segona per escriure dos articles al diari Gara. Ara, la justícia britànica havia aprovat l’extradició demanada per l’Audiència Nacional per jutjar-lo de nou. El motiu? Per una carta llegida en nom seu en un homenatge a Sant Sebastià. Sembla però, que de Juana ja n’ha tingut prou de barrots i vagues de fams i no té cap intenció de tornar a la garjola. Així doncs, fa més d’un mes que no es presenta a la comissaria de Belfast on havia de personar-se a diari i les forces policials britàniques n’han perdut la pista.

I com no, aquí entra ABC. El rotatiu madrileny ha decidit deixar de banda la seva potencialitat com a diari de referència per posar-se a l’alçada del Bild o el The Sun fent una portada al més pur estil Far West.


Rafa Díez Usabiaga. Natural de Lasarte i treballador de l’empresa Michelin, va ser secretari general del sindicat basc LAB durant el període 1996-2008. Pel que sembla aquest senyor va participar a les converses d’Argel, també va participar en el procés de pau del 2005 i després que ETA volés la T4 de Barajas, Rafa Díez va declarar que “amb bombes no hi ha procés”, afegint que el procés només es construirà sobre les bases d’unes condicions democràtiques de la no violència. A l’actualitat es considerat l’autor del document “Zutik Euskal Herria”, aprovat per les bases abertzales i que es compromet de nou amb un procés de pau basat en vies exclusivament polítiques. A l’octubre de l’any passat va ser detingut acusat d’intentar reestructurar Batasuna precisament per aquest document. Ara ha sigut alliberat en aplicació de la llei per tal de fer-se càrrec de la seva mare.

És, pel que sembla, un home compromès en assolir la pau. Però això a La Razón tan se li en fot. Se li en fot això, se li en fot la seva mare, se li en foten les seves pròpies lleis i se li en fot l’ètica periodística. Així doncs publiquen en portada una foto de la casa de la mare de Rafa Díez, amb la senyora en qüestió de la que diuen (no sabem en base a què) que gaudeix de bona salut, tot jutjant una situació familiar que, de ben segur, també se'ls hi en fot.


Es tracta, en ambdós casos, de diaris que per una banda es caracteritzen per una defensa a ultrança de les institucions judicials, els darrers exemples són el Tribunal Constitucional en el “cas Estatut” o el Tribunal Suprem en el “cas Garzón” i que per altre banda s’escandalitzen de les seves pròpies lleis quan persones són alliberades en compliment, precisament, de les seves lleis. D’això se’n diu doble moral.

diumenge, 2 de maig del 2010

No s'ha de parlar malament dels morts

Quan era petit la meva mare ja em va ensenyar que parlar malament dels morts és lleig. Es veu que és una d’aquelles normes “d’educació”, basades en certs valors morals que la nostra societat té incrustats i que no ens permeten fer ni dir certes coses. Jo vaig néixer al 1988 i crec que aquests valors i normes ja estaven decidides, almenys a mi ningú em va preguntar, com en tantes altres coses. Però vaja, en faré cas i en aquest post no parlaré malament de ningú. De fet ja ho han fet i amb molt d'encert en Víctor, la Marta, en David, l'Alba i l'Albert.

Després que el Partit Popular i Ciutadans en un exercici de cinisme i mal gust portat a l’extrem, proposessin el canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys -recordem: el President màrtir de la Generalitat assassinat pel franquisme-, per posar en el seu lloc el del precisament franquista Juan Antonio Samaranch; o que l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu anunciés la seva intenció de posar el nom de l’expresident del COI a algun carrer de la capital comtal, avui ens hem llevat amb la notícia que finalment, l’alcalde socialista s’ha decidit per posar-li Samaranch al Museu Olímpic de Barcelona. Molt bonic.

Suposo que els pares i les mares dels periodistes que han escrit i parlat aquests dies sobre Samaranch, també els hi van explicar de petits això que parlar malament dels morts és lleig i per això han decidit no fer-ho. M’imagino que si haguessin tingut la valentia de desobeïr als pares com ho han fet els meus companys, ho va fer Vilaweb o ho van fer també els mitjans estrangers, a l’alcalde de Barcelona potser no se li hagués passat pel cap aquesta idea... I és que recordar el passat franquista d’algú és parlar-ne malament, oi?

Per acabar no posaré cap foto de Juan Antonio Samaranch fent la salutació feixista amb el braç alça't o jurant els Principios del Movimiento o el que vulgui ser que estés jurant davant del Tio Paco. Amb l'esforç que m'ha costat obeïr a la meva mare al llarg de tot el post, no ho espatllaré ara posant cap foto lletja d'aquest home. Així que la foto escollida representa el que tots volem recordar d'ell. El gran pare de l'olimpisme. I prou.


dimarts, 27 d’abril del 2010

I si "punxa" la Diagonal?

Els arbres cap aquí, els arbres cap allà; uns quants carrils de circulació pel mig, uns quants pels laterals; el tramvia cap amunt, el tramvia cap avall. Centenars de milers de barcelonins estan cridats a les urnes entre el 10 i el 16 de maig per decidir sobre el futur de la principal artèria barcelonina: La Diagonal.

Especials a TV3, vivirs i vivirs de La Vanguardia, pàgines i pàgines a El Periódico, minuts i minuts de tertúlia a Catalunya Ràdio i RAC1... L’Alcalde Jordi Hereu no es podrà queixar de la cobertura dels mitjans. Els organitzadors de les consultes sobiranistes en canvi, sí que es poden queixar. 34.000 voluntaris, 1.400.000 catalans cridats a les urnes i la major mobilització cívica dels darrers temps al nostre país han quedat silenciats durant setmanes.

El Periódico de Catalunya és un d’aquests mitjans que ha callat. Després de dies, setmanes i mesos sense donar bola a aquestes 212 consultes però, avui sí que li han donat la importància que es mereixien i han titulat, ben gran i en portada, “Punxada sobiranista”. Tal i com deia un company de classe, té més pinta de ser un desig –preparat– que la realitat.

Em pregunto que passarà si La Diagonal tanca les urnes amb unes xifres de participació baixes el 16 de maig. Titularà El Periódico amb “Punxada d’Hereu”? S'haurà de veure.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Un dissabte qualsevol

Mentre em llevava amb la ressaca d'un Sant Jordi amb un balanç personal -ni roses ni llibres- prou trist, però que sembla que en el conjunts del país ha anat prou bé, he pogut veure com l'esquerra abertzale presentava a Pamplona un document en que insta a ETA i al govern espanyol a respondre d'una forma constructiva a la Declaració de Brussel·les. En el document remarquen que els seus objectius s'han d'assolir per vies exclusivament polítiques, democràtiques i pacífiques i alguns sectors ja han interpretat el document com un toc d'atenció de l'esquerra abertzale a ETA. Sense voler fer de "Pitonissa Lola", paper que ja ostenta el President espanyol Zapatero i que no pretenc disputar-li, l'escenari promet.

Esparraguera ja ha decidit. Aproximadament un 16% dels ciutadans d'aquest municipi del Baix Llobregat han anat a votar en la consulta per la independència que s'hi feia. És la prèvia d'una jornada que demà s'estendrà a 211 municipis i on estan cridats a les urnes gairebé un milió i mig de catalans. El President de la Generalitat José Montilla, en un bany de masses a la Mar Bella (un xist!) ha seguit donant l'esquena als centenars de milers de catalans que hi participen i el rei Artur per la seva banda, confessava que frisa per participar en la futura consulta de Barcelona. La de la independència, no la de la Diagonal...

Dissabte de manifestacions a tot l'Estat en suport al jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón. Més d'una vintena de ciutats s'han unit a l'homenatge a les víctimes del franquisme i en rebuig al jutge del Tribunal Suprem Luciano Varela, al sindicat Manos Limpias i a la Falange. Una Falange que ahir era expulsada de la causa per defectes formals i que avui no era capaç de reunir més d'un centenar de nostàlgics amb camises blaves i ulleres de sol pels carrers de Madrid. A casa nostra, mentre prop de 5.000 persones omplien la Plaça Sant Jaume a vessar, 17 dels encausats pel jutge Garzón a l'estiu del 1992 en una macro-operació contra l'independentisme català, publicaven una carta on acusen al jutge de ser víctima de la seva pròpia medicina.
A València unes 20.000 persones es manifestaven per la diada del País Valencià en una marxa que s'ha convertit en un clam contra la censura i la corrupció, a favor de la recepció de TV3 i en contra dels enderrocaments al Cabanyal.

Paral·lelament, el Camp Nou li dedicava una xiulada a Juan Antonio Samaranch. Mentre la majoria de partits, institucions i mitjans de comunicació acomiadaven al President d'Honor del COI amb tots els honors, part de l'afició blau-grana ha volgut donar-li l'últim adéu a l'artífex dels Jocs, de la manera que s'acomiaden als membres d'un règim que va acabar amb la vida de Josep Sunyol, president del club l'any 1936. Després alguns es pregunten per la desafecció política i la crisis dels mitjans, podrien començar per analitzar perquè remen per aigües diferents a gran part de l'opinió pública. El Barça ha guanyat i després del partit els jugadors s'han posat unes samarretes amb el lema "Ens hi deixarem la pell. Remuntada", escalfant la prèvia d'un partit que informativament, es preveu molt interessant. Dues hores després també guanyava el Madrid. Després d'un dissabte qualsevol, tot queda igual.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Al volant, crònica d'un accident

Avui no parlaré d'actualitat ni de mitjans, sinó d'un accident de cotxe que vaig veure ahir a Badalona. El cotxe, un Seat Córdoba blanc, estava circulant pel carrer de la Unió, amb Flaix FM de fons, i a l'arribar al carrer Progrés no va fer cas de les normes de circulació i no va cedir el pas als de la dreta. Quan trevessava la cruïlla un autobús de l'empresa Tusgsal el va envestir.

Després d'un guirigall produït pel soroll del xoc i de les finestres trencades i d'uns instants de silenci posteriors, els ocupants del vehicle en van sortit pel seu propi peu, aparentment sense lesions. Minuts més tard va arribar una patrulla de la Guàrdia Urbana i després de les gestions necessàries, van marxar primer l'autobús i després el vehicle.

Hores després, el conductor del vehicle, m'explicava que no es podia treure del cap la imatge del seu copilot -el més afectat per l'impacte- tremolant i agafant-lo fortament del braç mentre els vidres de la finestra li queien per sobre.

Malgrat que ja està prou inculcat en el pensament col·lectiu que la carretera és una trampa mortal, es tendeix a creure que a un no li pot passar. I és quan passa que es pren consciència de la responsabilitat que comporta el cotxe, especialment conduir-lo amb altre gent a dintre, quan la seva vida està a les mans de qui porta el volant. De ben segur que això li servirà de lliçó al conductor per quan torni a agafar el cotxe, llàstima que arribi una mica tard, no del tot, per sort.

Des de la redacció d'aquest bloc només em queda enviar una forta abraçada a en David, la Marta i en Juan Carlos, i convidar a tots els seus amics, familiars i companys que facin el mateix quan els vegin, ja que ahir van passar un veritable mal tràngol.

dimarts, 13 d’abril del 2010

L'enhorabona a Egunkaria

Avui, després de set anys marcats pels despropòsits continus de la justícia espanyola, l'Audiència Nacional ha absolt als cinc encausats pel cas Egunkaria.


Molts diuen que avui s'ha fet justícia. A mitges, en tot cas. I és que ningú podrà reparar el mal tràngol de les persones que van ser detingudes i de les seves famílies. Tampoc ningú podrà reparar el calvari que van passar els detinguts durant els dies d'incomunicació a mans de la Guàrdia Civil. Ningú no podrà reparar als treballadors del rotatiu. Però sobretot, no es podrà fer justícia amb el diari i ningú podrà retornar Egunkaria als bascos. Tot el mal que s'ha fet des d'aquella matinada del 20 de febrer del 2003 no es podrà reparar.

Però no cal veure-ho tot amb òptica negativa. Com ha dit Martxelo Otamendi: "és una de les millors notícies que ha rebut el País Basc en els darrers anys". Ja era hora de guanyar un judici d'impuls polític.

L'Audiència Nacional espanyola absolt als cinc directius d'"Egunkaria" que van ser jutjats (notícia de Gara)

Aquí deixo els vídeos de l'entrevista que li vaig fer durant el mes de gener, al director del diari clausurat:

Entrevista a Martxelo Otamendi (primera part)
Entrevista a Martxelo Otamendi (segona part)

diumenge, 11 d’abril del 2010

Marca tiene poder, Marca tiene poder, Marca es poderoso, Marca tiene poder...

Ells decideixen a qui es fitxa. Ells decideixen qui s'ha de retirar. Ells decideixen qui s'ha de fer fora. Ells s'inventen els adjectius. Ells s'inventen les campanyes mediàtiques. Ells decideixen els entrenadors. Ells decideixen qui és el president. I també qui no ho és. En aquests moments em ve al cap la societat secreta The Stonecutters; també podria estar parlant d'un complot judeo-masònic o quelcom semblant, però res més lluny de la realitat.

Estic parlant del diari Marca. És sorprenent el poder que té aquest diari al sí de la galàxia blanca. El Reial Madrid sembla manegat com un titella de fil pel diari de pagament amb més lectors de l'Estat espanyol i el mitjà digital més visitat.

La temporada passada ja es van carregar -de manera merescudíssima- a Ramón Calderón, expresident blanc. Només van caldre unes quantes portades per treure a la llum una sèrie d'irregularitats de l'exmandatari per fer-lo caure pel seu propi pes. Però per molt justa que fos la causa, dubto que a can Marca patissin del síndrome justicier Garzón, simplement es van treure del damunt un president que havia gosat no ballar a la seva tutela.

Pellegrini no els hi agrada, no és cap secret. I és que no fa jugar a l'equip com ells creuen que hauria de jugar. Al llarg de la present temporada el rotatiu madrileny s'ha acarnissat contra l'entrenador xilè en diverses ocasions. Aquestes són les portades del diari els dies 28 d'octubre, 11 de març i 11 d'abril:




Li queda una temporada més de contracte, però m'hi jugo la nota de l'assignatura que no seguirà. Marca, ja ha parlat.

Pellegrini tiene dos pies fuera del Madrid (notícia de Marca)

--------
Actualització el 12 d'abril del 2010 a les 03:00


dijous, 8 d’abril del 2010

ABC es torna a fer el longuis

No ens enganyarem. M'agrada repetir-me. I quan puc, furgar a la ferida.

ABC ha deixat de banda la portada pòster, però no per això s'ha permès caure en la vulgaritat de titular com tota la competència.

A la portada d'avui apareixen tres temes: "Último adiós a Guillermo Luca de Tena". D'acord. "El Supremo juzgará a Garzón". Sí. I "ABC abandera en Barcelona la libertad de ir a los toros". D'indubtable interès informatiu.

Del "cas Gürtel", ni rastre.

dimecres, 7 d’abril del 2010

ABC es passa a la portada pòster

ABC es passa a la portada pòster. Si més no, de forma puntual.

Ara que Liberation, un dels clàssics de les portades pòster, ha deixat aquesta pràctica per les ocasions de gala, els que aquest matí ens hem apropat als quioscs hem vist com ABC ens en regalava una.

L'ocasió, sens dubte s'ho mereixia. Ahir va morir Guillermo Luca de Tena, que a part de "Grande de España", era president d'honor d'ABC i nét del fundador del mateix diari.

Justificat o no, ABC s'ha estalviat obrir el diari com la resta de la competència i ha relegat el "cas Gürtel" a les planes interiors, lluny del protagonisme que dóna el primer cop d'ull. Potser no seria el moment més idoni per dir allò que diuen els italians de se non è vero, è ben trovato. Però ja ens entendríem.


Ha muerto Guillermo Luca de Tena (notícia d'ABC)