dissabte, 29 de maig del 2010

Però, què feu?

Desconec quin al•licient els va moure a anar-hi. Si va ser un esmorzar, un vermut o la manca de motivació per la seva professió. Només sé que 14 mesos després de la manifestació d’estudiants on desenes de periodistes -i estudiants- van ser agredits, un nodrit nombre va acceptar la invitació dels Mossos d’Esquadra per prestar-se a una pantomima vergonyosa i fer el ridícul i el pallasso (sense voler faltar al respecte als professionals del riure, possiblement més dignes que els periodistes que es van enfundar l’armilla) davant del gremi i els seus companys agredits.

Com deia, els periodistes, en un experiment sociològic de dubtós bon gust, es van enfundar les armilles i els cascs dels antiavalots. A l’altra banda, els antiavalots de debò, que sense els seus uniformes no podien dissimular la seva vocació natural d’orangutans. Si no fos per l’aclariment previ, l’espectador els hagués pogut confondre amb els candidats perfectes a quinquis que freqüenten la Zona Hermètica de Sabadell, les discoteques Malalts de Festa o Bora Bora de Cornellà o qualsevol aparcament poligonero de la Ruta del Bacalao. Dignes de qualsevol reportatge de Callejeros.

Els Mossos, en un estat d’exaltació digne d’estudi (d'aquells estudis que es fan amb una mostra de saliva...) i tractant d’emular els càntics i crits dels estudiants; es van dedicar a tirar ous, pintura i agredir amb pals als periodistes. Increïblement, els periodistes els hi van riure totes les gràcies. Només cal veure les cròniques de BTV o Antena 3. De ben segur que en Paco Niebla, cap de comunicació del Departament d’Interior, ha quedat ben satisfet d’aquestes cròniques. Les podria haver signat ell mateix.

Sense que serveixi de precedent, aquest cop la visió crítica ve de la mà de l’ABC, amb un article titulat “Periodistas o primos?”. El subscric en la seva totalitat. També cal destacar el comunicat del Grup de Periodistes Ramón Barnils o l’anàlisi de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Afortunadament, aquests ja no sorprenen.

Als periodistes que es van prestar al circ, espero que el proper cop que la BRIMO els casqui en una manifestació no tinguin la poca vergonya de queixar-se. A la vida un ha de ser coherent i conseqüent. I com a periodista, sobretot, crític.

diumenge, 23 de maig del 2010

Las Damas de Blanco



Com diria aquell entrenador alemany: "no hase falta desir nada más".

dissabte, 22 de maig del 2010

Preparant la secessió

Dijous observava atònit com La Vanguardia publicava un editorial titulat "Separadores y separatistas" en el que plantejava obertament la possibilitat de que Catalunya esdevingui sobirana. Això passava un dia després que aquest diari publiqués una enquesta en la que situaven partidaris (37%) i detractors (41%) de la independència en pràcticament, un empat tècnic.

Divendres, nou diaris catalans (L'Avui, El Punt, La Mañana, El Segre, El Periódico de Catalunya, El 9 Nou, El Diari de Tarragona, El Diari de Sabadell i El Diari de Terrassa) publicaven l'article "El dilema espanyol" sotasignat per 62 articulistes de diaris catalans (també de La Vanguardia, malgrat no publicar l'article). Plantegen que després de la presumible retallada de l'Estatut el poble català es veurà abocat a escollir entre la involució o la secessió, entre renunciar a les seves aspiracions nacionals o renunciar a la Constitució.

Sorprèn com a mínim, que alguns d'aquests diaris, tant poc proclius a embarcar-se en aquest tipus d'aventures comencin a parlar obertament de la possibilitat de ruptura. En un moment on els poders econòmics, polítics i socials d'aquest país estan prenent posicions, els mitjans no es poden quedar enrere. Bel·ligerància i escepticisme a banda, alguns d'ells ja estan preparant -amb certa vacil·lació- el terreny per la secessió.

dimarts, 18 de maig del 2010

Jo ja ho vaig dir (modèstia a part)

El primer que vaig fer ahir quan em vaig llevar, va ser anar a mirar les portades del dia als diaris. Tenia curiositat per veure com la premsa catalana tractava la crisis institucional a l’Ajuntament de Barcelona i com la premsa esportiva (sobretot la de Madrid), tractava el final de Lliga.

Bastant gratificant va ser veure la portada del Marca. "Estás despedido Manolo". Déu n’hi do.
Ja en vaig parlar fa unes setmanes d’aquest diari.

El que realment m’interessava però, era veure El Periódico de Catalunya. En una entrada anterior en aquest bloc li vaig fer un petit desafiament al diari del Grupo Z tot pronosticant una possible “punxada” -que en diuen ells-, de la consulta de la Diagonal. Jo pensava que no s’atrevirien a titular “Punxada d’Hereu” com van fer amb les consultes sobiranistes. Però per bocamoll em vaig equivocar. Havien titulat “Hereu deixa anar llast al fracassar a la Diagonal”. Tot i que en aquell moment no me’n vaig adonar, en portada no deia res de la Lliga del Barça.



Una mica més tard vaig anar a la cuina per esmorzar. A sobre la taula, entre el suc de taronja i uns donuts de sucre hi havia, precisament, El Periódico. Cada matí ens arriba a casa gentilesa de la Generalitat, per la majoria d’edat de la meva germana. Amb els ulls encara enlleganyats vaig notar alguna cosa estranya. I és que la portada era diferent a la que havia vist feia uns minuts, però també hi posava "dilluns 17". Una foto del Barça campió ocupava, en una pràctica ja habitual, portada i contraportada del diari. I de la Diagonal i l’Hereu ni rastre. Suposo que en el fons, no tenien gaires ganes de parlar-ne.

dijous, 6 de maig del 2010

Cuba està de moda

Em dóna la sensació que entre els mitjans catalans i espanyols està de moda informar de manifestacions a Cuba. No ho acabo d'entendre la veritat, ja que les manifestacions de les quals s’informa, no solen reunir més d’un grapat de senyores que s’ajunten els diumenges a la sortida de missa i es fan dir “Las Damas de Blanco”.

Aquest cap de setmana, vaig veure a través de la xarxa una multitudinària manifestació a La Havana en motiu del dia del treballador. I com que em pensava que les manifestacions a Cuba estaven de moda, gairebé em torno ximple remenant pels nostres mitjans tot buscant-ne una mica d’informació. Però ningú en va dir ni piu. "S’haurà passat de moda", vaig pensar. Però ingenu de mi, el dilluns tornaven a aparèixer notícies sobre les senyores aquestes que van vestides de blanc.

Total, ara estic fet un embolic perquè no entenc el criteri que segueixen els nostres mitjans quan informen sobre unes manifestacions que agrupen unes desenes de senyores i no sobre una manifestació que convoca milers i milers de cubans... Deu ser que la moda no va per on jo em pensava...

Bé, ja que no ho fan ells, us deixo unes fotos de l’1 de maig a La Havana:




dilluns, 3 de maig del 2010

Doble moral

Iñaki de Juana Chaos s’ha fugat. O això sembla. De Juana estava vivint i treballant a Belfast, la capital d’Irlanda del Nord des de l’estiu del 2008, quan va ser posat en llibertat després de complir la seves condemnes: la primera pels assassinats comesos a ETA i la segona per escriure dos articles al diari Gara. Ara, la justícia britànica havia aprovat l’extradició demanada per l’Audiència Nacional per jutjar-lo de nou. El motiu? Per una carta llegida en nom seu en un homenatge a Sant Sebastià. Sembla però, que de Juana ja n’ha tingut prou de barrots i vagues de fams i no té cap intenció de tornar a la garjola. Així doncs, fa més d’un mes que no es presenta a la comissaria de Belfast on havia de personar-se a diari i les forces policials britàniques n’han perdut la pista.

I com no, aquí entra ABC. El rotatiu madrileny ha decidit deixar de banda la seva potencialitat com a diari de referència per posar-se a l’alçada del Bild o el The Sun fent una portada al més pur estil Far West.


Rafa Díez Usabiaga. Natural de Lasarte i treballador de l’empresa Michelin, va ser secretari general del sindicat basc LAB durant el període 1996-2008. Pel que sembla aquest senyor va participar a les converses d’Argel, també va participar en el procés de pau del 2005 i després que ETA volés la T4 de Barajas, Rafa Díez va declarar que “amb bombes no hi ha procés”, afegint que el procés només es construirà sobre les bases d’unes condicions democràtiques de la no violència. A l’actualitat es considerat l’autor del document “Zutik Euskal Herria”, aprovat per les bases abertzales i que es compromet de nou amb un procés de pau basat en vies exclusivament polítiques. A l’octubre de l’any passat va ser detingut acusat d’intentar reestructurar Batasuna precisament per aquest document. Ara ha sigut alliberat en aplicació de la llei per tal de fer-se càrrec de la seva mare.

És, pel que sembla, un home compromès en assolir la pau. Però això a La Razón tan se li en fot. Se li en fot això, se li en fot la seva mare, se li en foten les seves pròpies lleis i se li en fot l’ètica periodística. Així doncs publiquen en portada una foto de la casa de la mare de Rafa Díez, amb la senyora en qüestió de la que diuen (no sabem en base a què) que gaudeix de bona salut, tot jutjant una situació familiar que, de ben segur, també se'ls hi en fot.


Es tracta, en ambdós casos, de diaris que per una banda es caracteritzen per una defensa a ultrança de les institucions judicials, els darrers exemples són el Tribunal Constitucional en el “cas Estatut” o el Tribunal Suprem en el “cas Garzón” i que per altre banda s’escandalitzen de les seves pròpies lleis quan persones són alliberades en compliment, precisament, de les seves lleis. D’això se’n diu doble moral.

diumenge, 2 de maig del 2010

No s'ha de parlar malament dels morts

Quan era petit la meva mare ja em va ensenyar que parlar malament dels morts és lleig. Es veu que és una d’aquelles normes “d’educació”, basades en certs valors morals que la nostra societat té incrustats i que no ens permeten fer ni dir certes coses. Jo vaig néixer al 1988 i crec que aquests valors i normes ja estaven decidides, almenys a mi ningú em va preguntar, com en tantes altres coses. Però vaja, en faré cas i en aquest post no parlaré malament de ningú. De fet ja ho han fet i amb molt d'encert en Víctor, la Marta, en David, l'Alba i l'Albert.

Després que el Partit Popular i Ciutadans en un exercici de cinisme i mal gust portat a l’extrem, proposessin el canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys -recordem: el President màrtir de la Generalitat assassinat pel franquisme-, per posar en el seu lloc el del precisament franquista Juan Antonio Samaranch; o que l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu anunciés la seva intenció de posar el nom de l’expresident del COI a algun carrer de la capital comtal, avui ens hem llevat amb la notícia que finalment, l’alcalde socialista s’ha decidit per posar-li Samaranch al Museu Olímpic de Barcelona. Molt bonic.

Suposo que els pares i les mares dels periodistes que han escrit i parlat aquests dies sobre Samaranch, també els hi van explicar de petits això que parlar malament dels morts és lleig i per això han decidit no fer-ho. M’imagino que si haguessin tingut la valentia de desobeïr als pares com ho han fet els meus companys, ho va fer Vilaweb o ho van fer també els mitjans estrangers, a l’alcalde de Barcelona potser no se li hagués passat pel cap aquesta idea... I és que recordar el passat franquista d’algú és parlar-ne malament, oi?

Per acabar no posaré cap foto de Juan Antonio Samaranch fent la salutació feixista amb el braç alça't o jurant els Principios del Movimiento o el que vulgui ser que estés jurant davant del Tio Paco. Amb l'esforç que m'ha costat obeïr a la meva mare al llarg de tot el post, no ho espatllaré ara posant cap foto lletja d'aquest home. Així que la foto escollida representa el que tots volem recordar d'ell. El gran pare de l'olimpisme. I prou.